La  fecundació in vitro és un procediment que possibilita la fecundació de l’òvul femení per un espermatozoide en el laboratori i no en la trompa uterina.

La FIV està indicada en els següents casos:

- Absència de trompes o lesió tubària
- Edat de la dona
- Endometriosis
- Causes Immunològiques (semen, cèrvix)
- Causa desconeguda (idiopàtica)
- Causa masculina severa
- Fallida Inseminacions artificials
- Donació ovòcits (Fallida ovàrica precoç en receptora)
- Teràpia càncer (congelació d’embrions previ al tractament de quimioteràpia).

Existeixen dues tècniques:

- La FIV clàssica en la qual s’extreuen els òvuls dels ovaris de la dona i es col·loquen en una estufa incubadora amb els espermatozoides de la parella.
veure fotografies

- La FIV/ICSI (microinjecció intracitoplasmàtica d’espermatozoides) que consisteix a introduir només un espermatozoide en l’interior de cada òvul.
veure fotografies

Fases del Tractament de la FIV

1. Estimulació ovàrica: Existeixen diversos tipus de protocols d’estimulació ovàrica. En general són denominats com “llarg o d’agonistes” i “curt o d’antagonistes”. Existeix un protocol curt amb agonistes que està en desús pels pobres resultats que amb aquest s’aconsegueixen.

En el protocol “llarg o d’agonistes”, s’administra inicialment un medicament denominat anàleg agonista. Aquest medicament es pot administrar per via intranasal o per via subcutània. S’inicia sempre en la segona meitat del cicle menstrual (fase lútea), al voltant de 21º dia del cicle. ALS 10-14 dies d’iniciat el tractament, la pacient té la menstruació. En aquest moment es realitza un control ecogràfic i una anàlisi de sang (determinació d’estradiol).
L’objectiu d’aquesta part del tractament és aconseguir que un dels òrgans implicats en la ovulació, la hipòfisis, no desencadeni la secreció d’una hormona (LH) i per tant la ovulació, abans d’aconseguir el correcte desenvolupament i maduració dels fol·licles ovàrics, que contenen els òvuls.
Si en el control ecogràfic i en la determinació analítica d’estradiol comprovem que s’ha produït la dessensibilització de la hipòfisis, podem iniciar el tractament d’estimulació ovàrica.

L’estimulació dels ovaris es realitza amb injeccions subcutànies. En ocasions és aconsellable combinar l’administració de dos tipus diferents d’injeccions per al correcte desenvolupament fol·licular. El desenvolupament fol·licular adequat és proporcional a una correcta maduració ovulígena. No aconseguiríem fecundació de l’òvul per l’espermatozoide, si aquell no ha realitzat l’expulsió de part del seu material genètic (meiosi). Els òvuls i els espermatozoides han de tenir la meitat del nombre de cromosomes (23) que qualsevol altra cèl·lula somàtica del nostre cos (46 cromosomes).
Durant l’estimulació dels ovaris es fan controls ecogràfics acompanyats de determinacions analítiques d’estradiol en cada visita.
Quan aconseguim fol·licles de grandària entre 17 i 22 mm s’ha d’administrar una altra injecció (HCG) per a alliberar l’òvul dintre del fol·licle i completar la maduració d’aquelll.

El protocol “curt o d’antagonistes” s’inicia l’endemà de la menstruació. S’estimulen els ovaris amb injeccions subcutànies durant 5 o 6 dies. En aquest moment es fa un primer control ecogràfic i una determinació d’estradiol en sang. A partir d’aquest moment s’inicia el tractament amb un altre medicament (l’antagonista) també per via subcutània. Aquest ens serveix per a evitar el cim de l’ovulació desencadenat per la hipòfisis (LH). Després el tractament transcorre de manera similar a com hem explicat en l’apartat anterior.

2. Punció fol·licular: Es realitzarà a les 36 hores de la injecció HCG . En l’actualitat l’aspiració dels òvuls es realitza mitjançant la punció dels ovaris i l’aspiració del líquid fol·licular, sempre controlat per ecografia amb sonda vaginal, sota anestèsia general en quiròfan. És en aquest moment en el qual es sol·licita a la parella una mostra de semen per a procedir a la fecundació en el laboratori. veure fotografies

3. Fecundació en el Laboratori: Després de l’obtenció dels òvuls, comença la fase de laboratori en la qual els biòlegs tractaran d’aconseguir la unió dels òvuls extrets de la pacient amb els espermatozoides de la parella. És en aquesta fase del tractament quan es pot aplicar l’altra tècnica: la microinjecció intracitoplasmàtica d’espermatozoides ICSI, que consisteix a introduir un espermatozoide en l’interior de cada òvul.

El procés complet de fecundació succeeix unes 18 hores després de la inseminació de l’òvul i, aproximadament, 12 hores després l’òvul fecundat o pre-embrió, comença el procés de divisió cel·lular. Una vegada que en el laboratori ens indiquen que els embrions estan en un estat idoni, procedim a la transferència dels mateixos a l’úter. Normalment les transferències es realitzen als 2 o 3 dies de la punció fol·licular.

4. Transferència d’embrions: La transferència és la introducció dels embrions en l’úter de la pacient, utilitzant per a això una fina cànula que s’introdueix a través del coll uterí. Nosaltres li donem a aquest acte una gran importància, realitzant-se sempre mitjançant control directe ecogràfic, circumstància que permet al ginecòleg controlar a cada moment on ha de dipositar els embrions. És un procés senzill i indolor, que no requereix anestèsia. Com a preparació prèvia es necessita: 1. tractament amb progesterona des de el dia de la punció; 2. cert grau de repleció de la bufeta (sensació de tenir ganes d’orinar) per afavorir el control ecogràfic que es realitza durant la transferència dels embrions.

Les nostres parelles, si ho desitgen, poden veure als seus embrions en el moment previ a la transferència mitjançant un circuit tancat de TV que els proporciona les imatges des del laboratori.

El dia de la transferència els biòlegs avaluaran l’estat dels embrions i orientaran als pacients en la decisió de transferir un, dos o tres embrions (actualment la llei de Reproducció Assistida no permet transferir més de tres embrions en cada cicle). Si s’obtinguessin més embrions viables dels transferits, es congelaran i es podran utilitzar en possibles cicles posteriors -criotransfèrencia -.

La prova d’embaràs ha de realitzar-se en sang dotze dies després de la transferència, mitjançant anàlisi de l’hormona beta - HCG. Aquesta hormona està present en dones embarassades. Si la prova es realitzés en orina, com que la concentració de l’hormona dotze dies després de la transferència és massa baixa, podria ser negativa.